Agost
Aquest mes he llegit força.
Recomano especialment: La trena, Jardí de vidre, Imatges del
meu enterrament, Després de la vergonya i Guilleries. Encara
que totes les lectures que he fet m’han agradat molt.
· El dia
de l’ós, Joan-Lluís Lluís (LaMagrana) → M’ha agradat moltíssim, hi
ha diferents fragments que m’han recordat al poble de “La mort i la
primavera” per l’angoixa de l’ambient.
· Guilleries, Ferran
Garcia (Males Herbes) → M’agrada més el com ho diu que el que diu. Unes
definicions de l’entorn, dels sentiments meravelloses.
· Després
de la vergonya, Marc Moreno (Llibres del Delicte) → Molt bo.
El millor que he llegit d’aquest escriptor.
· Imatges
del meu enterrament, Esther Vila (Gregal) → Divertidíssim i molt
tendre. M’ha encantat aquesta nova entrega de les dues amigues.
· Caryl
Churchill, Comanegra
o
Bosc Boig →
M’ha agradat, sobretot el segon acte quan tots els actors parlen individualment
sobre el mateix fet, però cadascú des del seu punt de vista.
o Cor blau
§ Desig del cor → és sensacional.
§ Blau tetera → els dos últims actes han sigut un xic difícils d’entendre. Però el conjunt m’ha agradat.
o
Prou borratxos per dir t’estimo? → M’ha
agradat la distribució i els diàlegs àgils, però el text en si no, m’ha posat
de mal humor.
o
Escapada solitària → No
he entès res.
· El
carter sempre truca dues vegades, James M. Cain (edicions62) →
És una gran història, però l’he trobat un xic antiquada, crec que no està
envellint prou bé, però és sensacional.
· La
trena, Laetitia Colombani (Salamandra) → MAGNÍFICA. Tres vides,
tres històries amb un punt de connexió. Crec haver llegit que hi ha versió
teatralitzada aquesta tardor a Barcelona, a veure que tal.
· El
llibre blau de Nebo, Manon Steffan Ros (Persicopi) → M’estava
agradant molt i al final he tingut un punt de decepció, però no hi havia massa
més finals possibles ni coherents.
· Mamut, Eva
Baltasar (Club editor) → pensava que no m’agradaria, la segona entrega no em va
agradar gaire, però aquesta si, no he pogut parar de llegir fins a acabar-lo.
· El
jardí de vidre, Tatiana Tîbuleac (Les hores) → Té un inici
dens i complex amb molts peus de pàgina i un grapat de paraulotes, d’aquestes
lectures que has d’anar llegint a poc a poc per no perdre cap detall.
